Saber dir que no

 


De vegades, per dir que no, cal una dosi suplementària de coratge. El dia en què hem de decidir si fem pública la nostra opinió sobre la Constitució europea és un moment d’aquests. Hi ha molts ciutadans dels Països Catalans que íntimament pensen que una Constitució que no té en compte Catalunya o el País Valencià o les Illes com a poble i que no fa seva la llengua catalana en igualtat de condicions és una Constitució mancada, incompleta, equivocada; perquè està pensada des dels Estats i no vol, encara, reconèixer els pobles i les cultures vives que l’integren en un estrat de vegades no coincident amb el dels Estats. Els Estats europeus estan gelosos de la seva essència i com que tenen el poder imposen el seu patriotisme. Els incomoda l’Europa incòmoda. Molt bé: si això ho veiem clar, doncs ja està: votem que no i s’ha acabat el bròquil. Sí, d’acord, però cal comptar amb un parell d’aspectes que fan difícil aquesta opció per a molts ciutadans. Per una banda, votant que no fa l’efecte que t’arrengleres en una posició antieuropea. A més, diuen que votar que no vol dir ser tancat. Que votar que no és anar contra el futur. Que votar que no és troglodític. Que votar que no és idiota perquè guanyarà el sí.

Són arguments de pes, sí. Alguns tenen tant de pes que cauen per ells mateixos. El ministre Montilla es va lluir dient la carallada aquella que els que votarem que no ens arrenglerem amb Le Pen. Es pot tenir més mala llet electoral? Que no ens confongui el partit socialista: votar sí o no és un dret inalienable del ciutadà i ni Montilla ni Maragall ni Zapatero ni l’inefable Borrell no ens han de dir que és lleig no pensar com ells. Espero que el ciutadà que sap que ha de votar que no però que li sap greu fer-ho, entengui que enfilar-se al carro guanyador sempre és agradable, perquè viure entre la majoria és confortable i està ple de somriures. Però que sàpiga que pels mateixos set sous del Montilla, en aquest mateix carro guanyador hi van uns europeistes d’última volada com són els del PP; que sàpiga que en aquest carro hi estan instal\lats els que tenen la sort de tenir resolt el seu sentiment nacionalista perquè hi ha un Estat que els el defensa, alimenta i protegeix. Que sàpiguen que dir que no i no enfilar-se en aquest carro és una obligació perquè cal visualitzar, enmig de la victòria del sí, que hi ha territoris que demanen una revisió urgent de l’essència política d’aquesta Europa que hem somiat des de fa molt de temps. És que si no diem que no, ningú no sabrà què ens passa! És la gran oportunitat democràtica d’explicar a Europa que cal repensar aspectes bàsics.

Mentre escric aquest article, els comentaristes estan analitzant la presència d’Ibarretxe a les Corts espanyoles. Llevat d’un estirabot, esperable, de Rajoy, que va identificar la proposta basca amb ETA, la sensació general és que per primer cop l’Espanya que no es vol assabentar de la realitat va haver de sentir que l’eslògan de l’Espanya plural vol dir fer cas de realitats com la basca, la gallega o la catalana, que demanen un altre tipus de relació. I que, en comptes de parlar del «problema vasco» o «el problema catalán», caldria dir sense embuts que tot plegat es redueix al problema espanyol: que a cops de COPE vol simplement negar la part que no li agrada de la realitat.

Per fer el que ha fet Ibarretxe cal tenir coratge. I ganes de dialogar. La resposta espanyola per primer cop ha estat la de dir «Parlem-ne»: però immediatament ha deixat clar que no hi ha res a fer. Per tant, és un diàleg capat d’origen, perquè la posició espanyola sosté que podem dialogar mentre pensis com penso jo. Home, doncs no acaba de ser un diàleg, això. I la concreció final, també invita a la reflexió: potser molta gent no se n’ha adonat; fins i tot no ho han trobat a faltar i és una mancança escandalosa; en cap moment no s’ha parlat del contingut del pla. En cap moment no s’ha argumentat sobre les qüestions opinables que constitueixen el pla polític basc, elaborat des d’una posició dialogant, d’estar disposat a cedir terreny, que és l’actitud bàsica del diàleg de bona fe. La posició basca comença cedint: aparca l’independentisme i demana un gest similar a l’altra part. La posició espanyola ha estat immobilista: jo no cedeixo ni un pèl i ni tan sols entro a parlar dels continguts. I tan panxos, tu. El problema, com subratlla Vicent Partal a Vilaweb, és Espanya; l’immobilisme és del nacionalisme espanyol, no dels altres nacionalismes.

Esperava el vot unànime del PP en contra del pla. Entenc que no en vulguin ni parlar perquè, com a nacionalistes excloents, mai no han volgut parlar d’allò que no els agrada. M’esperava el vot unànime dels socialistes perquè són tan nacionalistes com el PP. Però no puc deixar de remarcar que en el bloc socialista hi ha els diputats del PSC i Ciutadans pel Canvi, arrenglerats en la mateixa posició obtusa de no voler entrar en els continguts del pla per al nou Estatut basc. El cas d’Izquierda Unida és de psiquiatre. I el d’Iniciativa, de timidesa. Tot plegat em fa rumiar i em fa pensar que tenim mala peça al teler tripartit català: el soci més poderós vol fer passar el carro pel pedregar espanyol. Fins quan els independentistes estarem disposats a admetre-ho? Però tornem a Europa, de la qual, de fet, no n’havíem sortit. La tendència confortable a immergir-nos en el pensament únic ens fa votar que sí. Ser conseqüent amb els pressupòsits nacionals catalans ens fa dir que no perquè els Estats s’han repartit el pastís i mai no el deixaran anar; perquè no volen fer una Europa federal sinó controlada pels Estats. Perquè no volen sentir ni parlar de canvis en els Estats.

Si l’amic lector que viu en un mar de dubtes vol sentir-se acompanyat en el carro dels europeistes que diem que no a aquesta manera de muntar Europa, que miri el reguitzell d’opinions raonades que ofereix la Vilaweb que ja he citat abans: una colla de polítics, pensadors, intel\lectuals, professionals, esportistes, mestres, etc. hi expliquen per què votaran que no. Gent com Francesc Sanuy, Màrius Serra, Oleguer Presas, Josep-Maria Terricabras, Isabel-Clara Simó, Miquel Calçada, Héctor López Bofill, Jordi Porta, Josep Maria Ballarín, Josep Riera, Benet Joan i un també confortable etcètera. És l’hora de mostrar la nostra veu europeista a Europa: que sàpiguen què pensem els catalans. No feu cas de l’estirabot de Montilla: recordeu què ha fet el PSC amb el pla per al nou Estatut basc. Que no ens confonguin. Si ho penseu, voteu no perquè teniu visió de futur. No. No pas en blanc, no pas abstenció: votem no, perquè volem temps millors, perquè pensem en el futur, en els nostres fills. Perquè creiem en Europa. Per si us voleu il\lustrar: http://www.vilaweb.com/especials. I com diu Mikimoto en la seva argumentació pel no, citant el president Companys, «Totes les causes justes del món tenen els seus defensors; en canvi, Catalunya només ens té a nosaltres».

Jaume Cabré. Escriptor. Membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC)

17.01.2005

Publicado por Avui-k argitaratua